Ezequiel 3

I em va dir: —Fill d’home, menja això que reps. Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel.

Jo vaig obrir la boca, i em va fer menjar aquell rotlle,

mentre em deia: —Fill d’home, empassa-te’l, i que t’ompli les entranyes, aquest rotlle que ara et dono. Me’l vaig menjar, i a la boca m’era dolç com la mel.

Després em digué: —Ara tu, fill d’home, ves a trobar els d’Israel i porta’ls el meu missatge.

No t’envio a un poble de parla incomprensible o de llengua difícil, sinó al poble d’Israel;

no t’envio a pobles de parla incomprensible o de llengua tan difícil que no entendries. Si t’hi enviés, segur que ells t’escoltarien.

Però el poble d’Israel no et voldrà escoltar, perquè no em vol escoltar a mi: tots són gent de front dur i de cor empedreït.

Però jo t’he fet la cara tan endurida com la d’ells i el front tan dur com el seu;

t’he fet la cara com un diamant, més dura que una roca. No tinguis por, no t’espantis al seu davant: són un poble rebel.

Em va dir encara: —Fill d’home, escolta amb atenció totes les paraules que et diré i acull-les en el teu cor.

Ves a trobar els teus compatriotes deportats i parla’ls. Tant si t’escolten com si no t’escolten, tu digues-los: “Això us anuncia el Senyor Déu.”

Llavors l’Esperit em va aixecar i vaig sentir aquest crit semblant al ressò d’un gran terratrèmol: «Beneïda la presència gloriosa del Senyor, que surt de l’indret on resideix!»

Vaig sentir també la remor de les ales dels vivents que batien l’una amb l’altra, el brogit de les rodes que anaven amb ells i el ressò d’un gran terratrèmol.

Llavors l’Esperit em va aixecar i se m’endugué. La mà del Senyor s’havia apoderat de mi amb tota la força. Jo, dolgut i irritat,

vaig anar a Tel-Abib, a trobar els deportats que vivien a la riba del riu Quebar. I allí on vivien, enmig d’ells, vaig estar-m’hi, atuït, durant set dies.

Passats set dies, el Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué:

—A tu, fill d’home, t’he fet sentinella del poble d’Israel. Quan sentis un crit d’alerta de la meva boca, adverteix-los de part meva.

Si jo amenaço el malvat dient-li: “Segur que moriràs”, i tu no l’adverteixes ni li dius res perquè s’aparti del camí del mal i salvi així la seva vida, el malvat morirà per culpa seva, però a tu et demanaré comptes de la seva sang.

Si tu, en canvi, l’adverteixes i ell no es converteix de la seva maldat ni s’aparta del mal camí, morirà per culpa seva, però tu hauràs salvat la teva vida.

I si un just s’aparta del bon camí i obra malament, i jo el faig caure, morirà. Morirà perquè tu no l’havies advertit pel seu pecat. No em recordaré del bé que havia obrat, però a tu et demanaré comptes de la seva sang.

Si tu, en canvi, l’adverteixes que no pequi i no peca, viurà, perquè tu l’hauràs advertit. I tu hauràs salvat la teva vida.

Allà mateix, la mà del Senyor es va apoderar de mi. Ell em digué: —Surt a la plana, que allà et parlaré.

Jo vaig sortir a la plana. Allà hi havia la presència gloriosa del Senyor, tal com l’havia vista a la riba del riu Quebar, i em vaig prosternar amb el front a terra.

Llavors l’Esperit va entrar dintre meu i em feu posar dret. Ell em digué: —Ves a recloure’t dins de casa teva.

A tu, fill d’home, et carregaran de cordes i quedaràs lligat, perquè no surtis enmig de la gent.

Faré que la llengua se t’encasti al paladar, emmudiràs i ja no seràs per a ells l’home que els blasma, perquè són un poble rebel.

Però quan et parlaré, et tornaré l’ús de la paraula i llavors els diràs: “Això us anuncia el Senyor Déu. Qui vulgui escoltar, que escolti, i qui no vulgui escoltar, que no escolti.” Són un poble rebel!