Lluc 8

Després d’això, Jesús recorria viles i pobles predicant i anunciant la bona nova del Regne de Déu. L’acompanyaven els Dotze

i algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes i de malalties: Maria, l’anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis,

Joana, la muller de Cuses, administrador d’Herodes, Susanna i moltes altres, que els assistien amb els seus béns.

Es reunia molta gent entorn de Jesús i hi acudien de totes les poblacions. Llavors els digué, valent-se d’una paràbola:

—Un sembrador va sortir a sembrar la seva llavor. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí i fou trepitjada, o bé els ocells se la van menjar.

Una altra part va caure a la roca; però, quan la planta començava a créixer, es va assecar, perquè no tenia saó.

Una altra part va caure entre els cards; els cards van créixer al mateix temps i l’ofegaren.

Una altra part de les llavors va caure en terra bona, va créixer i va donar fruit fins al cent per u. I, acabat de dir això, exclamà: —Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.

Els seus deixebles li preguntaven què volia dir aquella paràbola.

Ell respongué: —A vosaltres, us és donat de conèixer els misteris del Regne de Déu; als altres, en canvi, se’ls parla en paràboles, per tal que » mirin, però no hi vegin; escoltin, però no comprenguin .

»La paràbola vol dir això: »La llavor és la paraula de Déu.

Els d’arran del camí són els qui l’escolten, però després ve el diable i s’enduu la paraula del seu cor perquè no creguin i no se salvin.

Els de la llavor que cau a la roca són els qui escolten la paraula i l’acullen amb alegria, però no tenen arrels: creuen només per un moment, i a l’hora de la prova es fan enrere.

La llavor que cau enmig dels cards són els qui escolten, però les preocupacions, les riqueses i els plaers de la vida els arrosseguen i acaben per ofegar-los, i no arriben a donar fruit madur.

La llavor que cau en terra bona són els qui escolten la paraula amb un cor bo i generós, la retenen i amb perseverança arriben a donar fruit.

»Quan algú encén una llàntia, no la tapa amb un gerro o la posa sota el llit, sinó que la col·loca en el portallànties perquè els qui entren en vegin la claror.

No hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que no s’hagi de saber i no s’hagi de conèixer.

»Fixeu-vos, doncs, com escolteu. Perquè al qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que es pensa que li queda.

La mare i els germans de Jesús anaren a trobar-lo, però hi havia tanta gent que no se li podien acostar.

Algú li va fer saber: —La teva mare i els teus germans són aquí fora, que et volen veure.

Ell els respongué: —La meva mare i els meus germans són els qui escolten la paraula de Déu i la posen en pràctica.

Un dia Jesús va pujar en una barca amb els seus deixebles i els digué: —Passem a l’altra riba del llac. I es feren llac endins.

Mentre navegaven, Jesús s’adormí. Llavors caigué sobre el llac un temporal de vent, i els entrava tanta aigua que es trobaven en perill.

Ells van anar a despertar-lo i li deien: —Mestre, mestre, ens enfonsem! Així que ell es despertà, va increpar el vent i les onades; a l’instant es van calmar, i arribà la bonança.

Jesús els digué: —On és la vostra fe? Ells, plens alhora de temor i admiració, es deien l’un a l’altre: —Qui és aquest, que fins i tot dona ordres als vents i a l’aigua i l’obeeixen?

Van tocar terra a la regió dels gerasencs, que es troba enfront de Galilea.

Així que Jesús desembarcà, l’anà a trobar un home de la ciutat posseït per dimonis. Feia molt de temps que anava sense vestit i no vivia en cap casa, sinó a les coves sepulcrals.

Quan veié Jesús, es posà a cridar, es prosternà davant d’ell i digué amb veu forta: —Per què et fiques amb mi, Jesús, Fill del Déu altíssim? Et prego que no em turmentis!

És que Jesús manava a l’esperit maligne que sortís d’aquell home. Moltes vegades l’esperit se n’havia apoderat, i encara que el lliguessin amb cadenes i grillons, ell els trencava, i el dimoni se l’enduia cap als llocs despoblats.

Jesús li preguntà: —Quin és el teu nom? Ell respongué: —Legió. Perquè havien entrat en ell molts dimonis.

I demanaven a Jesús que no els manés d’anar-se’n als abismes.

Hi havia allà un gran ramat de porcs pasturant a la muntanya, i ells van suplicar a Jesús que els permetés d’entrar-hi. Jesús els ho permeté.

Tan bon punt els dimonis van sortir de l’home i entraren als porcs, el ramat es va tirar al llac pel precipici i es va ofegar.

Els porquers, en veure el que havia passat, van fugir i escamparen la notícia per la ciutat i per la rodalia.

La gent sortí a veure què havia passat. Anaren a trobar Jesús i veieren l’home de qui havien sortit els dimonis assegut als seus peus, vestit i amb el seny recobrat, i es van espantar molt.

Els qui ho havien vist els explicaren com l’endimoniat havia estat guarit.

Llavors tota la gent del territori dels gerasencs demanà a Jesús que se n’anés d’allí, perquè els dominava una gran por. Ell pujà en una barca i se’n tornà.

L’home de qui havien sortit els dimonis li pregava que el volgués amb ell, però Jesús el va fer marxar dient:

—Torna a casa teva i explica el que Déu t’ha fet. Ell se n’anà per tota la ciutat proclamant el que li havia fet Jesús.

De tornada, la gent va acollir Jesús, ja que tothom l’esperava.

Llavors va arribar un home que es deia Jaire i que era cap de la sinagoga. Es llançà als peus de Jesús i li suplicava que anés a casa seva,

perquè la seva filla única, que tenia uns dotze anys, s’estava morint. Mentre hi anava, la gent l’estrenyia tant que l’ofegava.

Hi havia una dona que patia de pèrdues de sang des de feia dotze anys i s’havia gastat en metges tot el que tenia per a viure, però ningú no havia estat capaç de curar-la.

La dona es va acostar per darrere a Jesús i li tocà la borla del mantell, i a l’instant l’hemorràgia se li va estroncar.

Jesús preguntà: —Qui m’ha tocat? Tots negaven que ho haguessin fet, i Pere digué: —Mestre, però si tota la gent t’estreny i t’empeny!

Jesús insistí: —Algú m’ha tocat; sé que una força ha sortit de mi.

La dona, veient-se descoberta, s’acostà tremolosa a Jesús, es prosternà als seus peus i va explicar davant de tota la gent per què l’havia tocat i com havia quedat guarida a l’instant.

Jesús li digué: —Filla, la teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau.

Encara Jesús parlava, que n’arriba un de casa del cap de la sinagoga a dir-li: —La teva filla és morta. No amoïnis més el Mestre.

Però Jesús ho va sentir i li respongué: —No tinguis por; tingues només fe, i ella se salvarà.

Arribat a la casa, no va permetre que ningú hi entrés amb ell, fora de Pere, Joan i Jaume, i el pare i la mare de la nena.

Tots ploraven i feien planys per ella, però Jesús els digué: —No ploreu. No és morta, sinó que dorm.

Ells es burlaven de Jesús, perquè sabien que era morta.

Llavors Jesús l’agafà per la mà i la cridà dient: —Noia, aixeca’t!

Ella recobrà la vida i es posà dreta a l’instant. Jesús va manar que li donessin menjar.

Els seus pares quedaren esbalaïts, però Jesús els ordenà que no expliquessin a ningú el que havia passat.