Lamentacions 1

Ah! Com ha quedat, de deserta, la ciutat tan ben poblada! La més famosa entre els pobles, avui és una viuda. La reina de les ciutats, ara és esclava.

Bé prou que plora de nit, li llisca el plor per les galtes. Cap dels qui l’estimaven no ve pas a consolar-la. L’han traïda els aliats; ara li són enemics.

Sotmès i esclau és Judà, en pes ha estat deportat. Viu en país estranger i no sap on reposar. Tots els qui el perseguien l’han capturat i afligit.

Els camins de Sió estan de dol, ja no va ningú a les festes; les places estan desolades; els sacerdots, tots gemeguen; les noies joves sospiren. Tot és amarg a Sió.

Els seus opressors dominen, s’hi fan ferms els enemics, perquè el Senyor l’ha afligida per tanta infidelitat. Els seus fills, fets captius, se’n van davant l’opressor.

Sió, la ciutat magnífica, va perdent el seu esclat. Els governants, com uns cérvols que no troben cap pastura, corren desfets i esgotats, encalçats pels caçadors.

Aquests dies de misèria i d’abandó, Jerusalem recorda les riqueses que tenia des de sempre. Es recorda del seu poble capturat per l’enemic, sense ajuda de ningú. Quan l’han vista derrotada, els botxins se n’han burlat.

Ha pecat tant Jerusalem que fa fàstic de mirar. Aquells qui l’enaltien, la menyspreen avui que l’han vista nua. Ella gemega, però, i es gira d’esquena.

Li taca tot el vestit la sang immunda de les regles; no esperava aquesta fi, però de sobte ha caigut i ningú no la consola. «Mira, Senyor, la meva misèria; l’enemic ara em domina.»

Els opressors s’han emparat d’allò que ella més estimava; ara veu com els estrangers entren dins el santuari: aquells, Senyor, que no admeties entre els teus en l’assemblea.

Tot el seu poble gemega, mentre pidola aliment. Per menjar, bescanvia béns preciosos, i així recobra les forces. «Senyor, fixa’t en mi, que he quedat humiliada.»

Als qui passeu pel camí, a tots us és ben igual! Mireu-ho bé i veureu si hi ha un dolor com aquest: el dolor amb què ell em turmenta, amb què el Senyor m’afligeix ara que s’indigna.

Del cel ha enviat un foc que ha consumit els meus ossos; m’ha posat un parany en ple camí, de sobte m’ha fet caure. M’ha deixat abandonada, malalta tot el dia.

Em carrega les infidelitats com un jou: amb la seva mà les nua i me les carrega al coll; m’esgota les forces. El Senyor em lliura a les mans de gent a qui no puc plantar cara.

El Senyor ha deshonrat els valents que tenia dintre meu; ha arreplegat contra mi una multitud per destruir els meus combatents. El Senyor ha trepitjat en el cup el país de Judà.

És per això que ploro, els ulls se’m fonen en llàgrimes; no tinc ningú que em consoli, no tinc ningú que em conforti: he perdut tots els meus fills. L’enemic ha vençut.

Sió estén les mans suplicant i ningú no la consola; el Senyor envia enemics i encercla els de Jacob. Enmig d’ells, Jerusalem fa fàstic de mirar.

El Senyor, bé prou que és just, però jo no l’obeïa. Escolteu-me, tots els pobles, mireu el meu dolor: els meus nois i les meves joves se’n van captius.

He cridat els qui més m’estimaven, però, ai las!, m’han traït. Ancians i sacerdots cauen morts per la ciutat mentre cerquen l’aliment per a refer les seves forces.

Mira, Senyor, quina angoixa: se’m remouen les entranyes! Tinc el cor tot trasbalsat per haver estat tan rebel. L’espasa em pren els fills pels carrers, la mort entra a casa meva.

Prou em senten gemegar, però ningú no em consola. Els enemics s’han alegrat del meu mal, perquè ets tu qui ho ha fet; has fet caure sobre meu aquell dia anunciat. Però ells acabaran com jo!

Tingues present la seva malícia i tracta’ls a ells igual com em tractares a mi per les infidelitats comeses. No paro de gemegar; tinc el cor tot desfet.