1 Samuel 2

Després Anna va pregar així: —Celebro de tot cor el Senyor, alço el meu front gràcies a ell. La meva boca es riu dels enemics, soc feliç perquè ell m’ha salvat.

Ningú no és sant com el Senyor, no hi ha roca semblant al nostre Déu: ningú no és Déu fora d’ell.

No digueu tantes paraules arrogants, que de la boca no us surtin insolències; el Senyor és el Déu que tot ho sap, i sospesa totes les vostres accions.

L’arc dels valents s’esmicola, mentre els covards s’armen de valor.

S’han de guanyar el pa els qui anaven tips, mentre el mengen sense esforç els famolencs. La dona estèril infanta set fills, mentre decau la qui era fecunda.

És el Senyor qui dona mort o vida, qui fa baixar al país dels morts o en treu fora.

És el Senyor qui dona pobresa o riquesa, qui abaixa o enalteix.

Aixeca de la pols el desvalgut, treu el pobre de la cendra, per asseure’l entre els poderosos i donar-li possessió d’un soli gloriós. El Senyor sosté els fonaments de la terra, damunt d’ells ha assentat el món.

Ell guarda els passos dels seus fidels, però els malvats cauran a les tenebres: ningú no triomfa per la pròpia força.

El Senyor desconcerta els enemics, l’Altíssim, des del cel, els fa sentir el tro. El Senyor judica el món d’un cap a l’altre, dona la victòria al seu rei, alça el front del seu Ungit.

Després Elcanà va tornar-se’n a Ramà, a casa seva. El noi vivia al servei del Senyor, a les ordres del sacerdot Elí.

Però els fills d’Elí eren uns desvergonyits. No respectaven el Senyor

ni complien les obligacions dels sacerdots amb el poble. Quan algú oferia una víctima, mentre es coïa la carn, venia un criat del sacerdot amb la forquilla grossa a la mà,

l’enfonsava a la cassola, a l’olla o a la caldera, i tot el que treia, s’ho quedava el sacerdot. Així ho feien amb tots els israelites que acudien a Siló.

Pitjor encara! Abans que el sacerdot cremés per al Senyor el greix de la víctima, venia el criat i deia a l’home que oferia el sacrifici: «Dona’m carn, que l’haig de rostir per al sacerdot. Ha de ser crua; cuita, no te la voldrà.»

Si aquell home li deia: «Que cremin primer el greix, i després pren tot el que et faci goig», el criat li responia: «No, dona-me-la ara mateix o te la prenc per força.»

El pecat dels fills d’Elí era molt greu als ulls del Senyor, perquè tractaven sense respecte els sacrificis que li eren oferts.

Quant a Samuel, servia dins el santuari del Senyor. El noi anava vestit amb una túnica de lli.

Cada any, la seva mare li teixia un mantellet i l’hi portava, quan pujava a Siló amb el seu marit per oferir el sacrifici anyal.

Elí va beneir Elcanà i la seva muller, dient: —Que el Senyor et doni descendència d’aquesta dona, en recompensa d’aquell que va ser donat com a ofrena al Senyor. I se’n tornaren al seu poble.

El Senyor va afavorir Anna, i aquesta tingué tres fills més i dues filles.

El noi Samuel creixia davant el Senyor.

Elí ja era molt vell. Sentia a dir tot el que els seus fills feien a la gent d’Israel i com jeien amb les dones que s’agrupaven a l’entrada de la tenda del trobament.

Elí els deia: —Per què feu aquestes maldats que sento comentar a tot el poble?

No, fills meus, les notícies que m’arriben no són bones: vosaltres feu pecar el poble del Senyor.

Si un home peca contra un altre home, Déu serà el seu mitjancer; però si un home peca contra el Senyor, qui li farà de mitjancer? Però ells no feien cas del que deia el seu pare. El Senyor havia decidit que morissin.

Entretant, el noi Samuel s’anava fent gran i creixia en bondat, tant davant el Senyor com davant els homes.

Un home de Déu anà a trobar Elí i li digué: —Això t’anuncia el Senyor: “Ja saps que em vaig manifestar a la família del teu pare, quan ells eren a Egipte al servei del faraó.

Al teu pare, me’l vaig escollir per sacerdot d’entre totes les tribus d’Israel, perquè oferís sacrificis en el meu altar, cremés ofrenes i portés davant meu l’efod sacerdotal. I vaig concedir a la seva família una part de les ofrenes dels israelites.

Per què, doncs, tracteu sense consideració les víctimes i els altres dons que jo vaig manar d’oferir perpètuament? Per què honores més els teus fills que no pas a mi mateix, i permets que s’atipin del bo i millor de les ofrenes del meu poble d’Israel?

Jo, el Senyor, Déu d’Israel, havia promès que la teva casa i la casa dels teus pares viuria sempre a la meva presència. Però ara jo, el Senyor, t’asseguro que em guardaré prou de complir-ho; perquè jo honoro els qui m’honoren, però els qui em menyspreen seran menyspreats. Ho dic jo, el Senyor.

Venen dies en què tallaré els teus rebrots i els de la casa dels teus pares: no arribarà a vell ningú de la teva família.

Veuràs triomfar per sempre un rival teu, mentre a Israel tot prosperarà; i a casa teva ningú no arribarà mai a vell.

Jo mantindré algú dels teus prop del meu altar, perquè els ulls se li entelin i tot ell es consumeixi, però tots els rebrots de la teva família moriran com un de tants.

Et servirà de senyal de tot això el que succeirà als teus dos fills, Hofní i Pinhàs: moriran tots dos en un sol dia.

Després em triaré un sacerdot fidel, que es comportarà segons el desig del meu cor; li construiré un casal perdurable, i ell viurà vora el rei que jo hauré ungit.

Llavors els supervivents de la teva família aniran a prosternar-se davant d’ell per pidolar una moneda o un tros de pa, i li diran: ‘T’ho demanem, admet-nos a qualsevol servei sacerdotal; que puguem menjar un rosegó de pa!’ ”