Onzè poema de Job
Job continuà així el seu discurs:
Abans jo era molt feliç
Si jo pogués reviure els temps passats, aquells dies en què Déu em protegia,
quan brillava damunt meu la seva llum i la seva claror em guiava en la fosca,
quan em trobava en la plenitud de la vida i Déu, l’amic, em guardava la casa!
El Totpoderós era encara vora meu i els meus fills m’envoltaven.
Podia banyar-me els peus amb llet, del terreny pedregós en treia rius d’oli.
Quan sortia a la porta de la ciutat, quan prenia seient a la plaça,
els joves m’obrien pas en veure’m i els ancians es posaven drets.
Els prohoms paraven d’enraonar, tenien la boca closa.
Els governants abaixaven la veu, la llengua se’ls encastava al paladar.
La gent que em sentia em felicitava, tothom qui ho veia en donava testimoni:
jo salvava el pobre suplicant i l’orfe sense empara.
Els agonitzants em beneïen. Jo tornava el goig al cor de la viuda.
Per vestit em posava la justícia, el dret em feia de mantell i diadema.
Jo era els ulls del cec i els peus del coix,
era el pare dels pobres i l’advocat dels estrangers.
Jo trencava les barres del malvat i li treia la presa de les dents.
Pensava: «Moriré dintre el meu niu, amb tants dies com grans de sorra.
Tinc les arrels plantades vora l’aigua, la rosada fa nit a les meves branques.
El meu prestigi augmenta i es renova, em rejoveneixo com un arc tensat.»
Tothom m’escoltava amb atenció, acollien en silenci el meu consell.
Ningú no objectava res al que jo deia, el meu discurs els amarava gota a gota.
M’esperaven com s’espera la pluja, com qui es deleix pels ruixats de primavera.
Jo somreia als qui no tenien confiança, la llum de la meva mirada els sostenia.
Era el seu cabdill i els mostrava el camí, seia com un rei entre la tropa, jo, el consolador dels afligits.