1 Samuel 25

Samuel es va morir. Tot Israel es va aplegar i va fer dol per ell. L’enterraren a casa seva, a Ramà. David, per aquell temps, va baixar al desert de Paran.

Hi havia un home a Maon que tenia unes propietats a Carmel. Era molt ric: posseïa tres mil ovelles i mil cabres, i llavors es trobava a Carmel, ja que esquilaven les seves ovelles.

Es deia Nabal, i la seva dona, Abigail. Abigail era assenyada i bella, però ell era un home dur i mal educat. Nabal era un calebita.

David, al desert, sentí a dir que Nabal esquilava les ovelles

i li va enviar deu homes dient-los: —Pugeu a Carmel, presenteu-vos a Nabal i saludeu-lo de part meva.

Digueu-li: “Que tinguis encara una anyada com aquesta, bona per a tu, bona per a la teva família i bona per a les teves propietats!

He sentit a dir que esquiles les ovelles. Els teus pastors han estat al desert amb nosaltres, i no els hem molestat ni els ha desaparegut res mentre eren a Carmel.

Pregunta als teus mossos i t’ho diran. Sigues, doncs, gentil amb aquests joves que venim en un dia tan assenyalat. Et preguem que donis a aquests servents teus i a David, el teu fill, el que bonament tinguis a mà.”

Els homes de David van repetir a Nabal, en nom de David, tot el que ell havia dit, i es van quedar esperant.

Nabal els contestà: —Qui és David? Qui és el fill de Jessè? Avui en dia hi ha massa esclaus fugitius del seu amo!

És que haig de prendre el meu pa, la meva aigua i el bestiar que immolo per als meus esquiladors, i donar-ho a una gent que ni sé d’on són?

Els homes de David se’n van tornar, arribaren on ell era i li ho van explicar tot.

David ordenà llavors als seus homes: —Que tothom prengui l’espasa! Tots es van cenyir l’espasa, i David també ho va fer. Van pujar amb ell uns quatre-cents homes, mentre uns dos-cents es quedaven a guardar els bagatges.

Entretant, un dels homes de Nabal havia advertit Abigail, la muller del seu amo: —David ha enviat missatgers des del desert a saludar el nostre amo, i ell els ha tractat molt malament,

encara que ells sempre s’havien portat bé amb nosaltres: no ens han molestat mai, ni ens ha desaparegut mai res mentre hem estat amb ells fent vida al ras.

Més aviat ens han protegit, com una muralla, tant de nit com de dia, tot el temps que hem pasturat el ramat vora seu.

Pensa tu mateixa què pots fer, perquè a hores d’ara ja hauran decidit la venjança contra el nostre amo i la seva família. I l’amo és tan poca-solta que no se li pot fer entendre res.

Abigail s’afanyà a prendre dos-cents pans, dos bots de vi, cinc anyells ja preparats, cinc mesures de gra torrat, cent raïms de panses i dos-cents pans de figues seques, i va carregar-ho tot sobre els ases.

Després va manar als mossos que passessin al davant, que ella ja els seguia. Però no digué res al seu marit Nabal.

Abigail, muntada en un ase, anava baixant per un replec de la muntanya, mentre David i els seus homes venien en direcció contrària, i aviat es van trobar.

David s’anava dient: «He ben perdut el temps amb aquest enze. Li he guardat tot el que tenia al desert, no li ha desaparegut res, i ves com m’ho paga!

Però que Déu em faci caure al damunt tota mena de mals si abans de la matinada queda cap home a la propietat de Nabal!»

Quan Abigail veié venir David, va baixar corrents de l’ase i es prosternà davant d’ell amb el front a terra.

Després se li va llançar als peus, tot dient: —La culpa és meva, senyor. Deixa que la teva serventa parli, escolta les meves paraules.

Que el meu senyor no faci cas d’aquest poca-solta de Nabal, que és realment un “estúpid”, tal com diu el seu nom; efectivament, és un sac d’estupidesa. La teva serventa no va veure els homes que tu, senyor meu, havies enviat.

Però ara t’ho asseguro per la vida del Senyor i per la teva pròpia vida: el Senyor no vol que et prenguis la justícia pel teu compte i et taquis de sang. Que siguin com Nabal els teus enemics i tots els qui et volen mal!

Que el meu senyor accepti aquest present que la teva serventa ha portat per als homes que l’acompanyen.

Tingues la bondat de perdonar la falta de la teva serventa. »És ben cert que el Senyor perpetuarà la teva dinastia, senyor meu, ja que tu fas les guerres del Senyor, i de tota la teva vida ningú no et pot retreure res.

Encara que algú s’alci a perseguir-te i vulgui la teva mort, la vida del meu senyor es troba ben guardada en el tresor del Senyor, el teu Déu, on ell guarda els qui viuen; en canvi, la vida dels teus enemics, ell ja la té a la fona per llançar-la ben lluny.

El Senyor complirà amb el meu senyor tot el que de bo li ha promès i el farà sobirà d’Israel:

que aquell dia el meu senyor no hagi de sentir remordiments per haver vessat sang sense motiu i per haver-se fet justícia ell mateix. Quan el Senyor t’haurà afavorit, recorda’t d’aquesta teva serventa!

David respongué a Abigail: —Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, que avui t’ha enviat a trobar-me!

Beneït el teu seny, i beneïda tu mateixa, que m’has guardat de vessar sang i de fer-me justícia jo mateix!

Per la vida del Senyor, Déu d’Israel, que no m’ha permès de fer-te mal, et juro que, si no arribes a venir tu de seguida, abans de clarejar el dia no hauria quedat cap home viu a la propietat de Nabal.

David va acceptar de les mans d’Abigail tot el que ella li portava, i li digué: —Ves-te’n en pau a casa teva. Ja veus que he fet cas del que m’has dit i t’he acollit favorablement.

En tornar Abigail a casa de Nabal, se’l va trobar banquetejant com un rei i amb l’eufòria del qui ja ha begut massa, de manera que no li pogué explicar res, ni poc ni molt, fins que es va fer de dia.

L’endemà al matí, passat el desvari de la beguda, Abigail va informar Nabal de tot. Ell es va quedar de pedra, com si el cor se li parés.

Deu dies més tard, el Senyor li va enviar una feridura, i va morir.

Quan David ho va saber, exclamà: —Beneït sigui el Senyor que m’ha fet justícia de l’ultratge de Nabal i m’ha preservat de tacar-me les mans! El Senyor ha volgut que ell morís víctima de la seva pròpia maldat. Llavors David va enviar missatgers per demanar Abigail en matrimoni.

Els homes de David van anar a Carmel, a casa d’Abigail, i li digueren: —David ens envia a dir-te que et vol prendre per muller.

Ella es va alçar, es prosternà fins a tocar a terra amb el front i digué: —Aquí tens la teva serventa, l’esclava disposada a rentar els peus dels criats del meu senyor.

Abigail s’afanyà a partir. Va muntar a l’ase i, acompanyada de cinc de les seves criades, se’n va anar amb els enviats de David i es va casar amb ell.

David s’havia casat també amb Ahinóam de Jizreel. Va tenir aquestes dues dones.

Mical, la primera muller de David, Saül l’havia donada a Paltí, fill de Laix, de Gal·lim.