Gènesi 37

Jacob habitava en el país de Canaan, on el seu pare ja havia viscut com a immigrant.

Aquesta és la història de la família de Jacob. Josep tenia disset anys i pasturava els ramats amb els seus germans, però encara era un noi entre els fills de Bilhà i de Zilpà, dones del seu pare. Les noves que portava al seu pare sobre els seus germans no eren bones.

Israel estimava més Josep que cap altre dels seus fills, perquè l’havia tingut quan ja era vell, i li havia fet teixir una túnica de mànigues amples.

Els seus germans s’adonaven que el seu pare el preferia a tots ells; per això el detestaven i no eren capaços de parlar-li amigablement.

Una vegada, Josep va tenir un somni i el contà als seus germans, que encara van avorrir-lo més.

Els digué: —Escolteu quin somni he tingut.

Durant la sega érem al camp lligant garbes. Tot d’una, la meva garba s’ha aixecat i s’ha posat dreta, mentre que les vostres garbes l’envoltaven i es prosternaven davant la meva.

Els seus germans li contestaren: —Que potser has de ser el nostre rei o bé l’amo que ens domini? I l’avorriren encara més, pels somnis que tenia i la manera com els explicava.

Josep va tenir encara un altre somni i el contà als seus germans. Els digué: —Encara he tingut un altre somni: el sol, la lluna i onze estrelles es prosternaven davant meu.

Aquest somni, Josep el va contar al seu pare i als seus germans. El pare el va renyar: —Què vol dir, això que has somiat? ¿Que jo, la teva mare i els teus germans haurem de venir a prosternar-nos davant teu?

Els seus germans estaven engelosits de Josep, però el seu pare anava rumiant tot això.

Els germans de Josep havien anat a Siquem a pasturar els ramats del seu pare.

Un dia, Israel va dir a Josep: —Els teus germans són a Siquem amb els ramats. He pensat d’enviar-t’hi. Josep va respondre: —Aquí em tens, pare.

El pare li va dir: —Ves a veure com estan els teus germans i el bestiar i porta-me’n notícies. El pare el va enviar des de la vall d’Hebron, i Josep arribà a Siquem.

Un home el va trobar errant pel camp i li preguntà: —Què busques?

Josep va respondre: —Busco els meus germans. Sabries dir-me on pasturen els ramats?

L’home li va dir: —Ja són fora d’aquí. He sentit que deien: “Anem a Dotan.” Josep anà, doncs, a buscar els seus germans i va trobar-los a Dotan.

Ells el veieren de lluny i, abans que se’ls acostés, maquinaven de matar-lo.

I es deien entre ells: —Mireu, aquí ve el somiador.

Vinga, matem-lo, tirem-lo a qualsevol cisterna i direm que una bèstia ferotge l’ha devorat. Així veurem com acaben els seus somnis.

Però Rubèn, que ho va sentir, volent salvar-lo de les seves mans, digué: —No el matem!

I va afegir: —No us taqueu de sang! Tireu-lo en aquella cisterna del desert, però no li poseu les mans al damunt! Rubèn volia salvar-lo i tornar-lo al seu pare.

Quan Josep va arribar on eren els seus germans, li van treure la túnica de mànigues amples,

el van agafar i van tirar-lo a la cisterna, que era buida, sense aigua.

Després s’assegueren a menjar. Tot menjant, van veure passar una caravana d’ismaelites que venia de Galaad, amb els camells carregats de resines aromàtiques —goma adragant, estorac i làdanum—, que transportaven a Egipte.

Aleshores Judà va dir als seus germans: —Què en traurem de matar el nostre germà i d’encobrir la seva sang?

Venem-lo als ismaelites, però no li posem la mà al damunt, que al capdavall és germà nostre, de la nostra pròpia sang. Els seus germans se’l van escoltar.

Uns marxants medanites que passaven per allà van treure Josep fora de la cisterna. Els germans de Josep el vengueren als ismaelites per vint peces de plata, i ells se’l van emportar a Egipte.

Quan Rubèn va tornar a la cisterna, Josep ja no hi era. Llavors, desesperat, s’esquinçà els vestits

i, tornant cap als seus germans, els digué: —El noi ja no hi és! On puc anar jo, ara?

Ells van degollar un cabrit i van xopar de sang la túnica de Josep.

Després van fer portar la túnica de mànigues amples al seu pare amb aquest encàrrec: «Hem trobat això. Mira si és la túnica del teu fill o no ho és.»

Jacob la va reconèixer i exclamà: —És la túnica del meu fill! Una bèstia ferotge ha devorat Josep! L’ha trossejat!

Jacob es va esquinçar els vestits, es posà una roba de sac i durant molt de temps va fer dol pel seu fill.

Tots els seus fills i les seves filles intentaven de consolar-lo, però ell no es deixava consolar, i deia: «Encara faré dol pel meu fill quan baixi a trobar-lo al país dels morts!» I plorava contínuament el seu fill.

Entretant, a Egipte, els medanites van vendre Josep a Putifar, home de confiança del faraó i cap de la guàrdia reial.