Marc 4

Jesús es posà altra vegada a ensenyar vora el llac. Però es reuní tanta gent entorn d’ell, que va haver de pujar en una barca. S’assegué, doncs, a la barca, dintre el llac, i la gent es quedà a terra, vora l’aigua.

Ell els ensenyava moltes coses en paràboles. Tot instruint-los deia:

—Escolteu: Un sembrador va sortir a sembrar.

Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se la van menjar.

Una altra part va caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida va germinar, ja que la terra tenia poc gruix;

però, quan sortí el sol, recremà la planta, i es va assecar, perquè no tenia arrels.

Una altra part va caure enmig dels cards; els cards van créixer i l’ofegaren, i no va donar fruit.

Però una part de les llavors va caure en terra bona, i va pujar i va créixer fins que donà fruit: unes llavors van donar el trenta, unes altres el seixanta, unes altres el cent per u.

I deia: —Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.

Quan Jesús s’hagué quedat sol, els qui eren al voltant d’ell juntament amb els Dotze li preguntaven sobre les paràboles.

Ell els digué: —A vosaltres, us és confiat el misteri del Regne de Déu; en canvi, als de fora, tot els arriba en paràboles,

per tal que » mirin, però no hi vegin; escoltin, però no comprenguin, no fos cas que es convertissin i fossin perdonats .

I afegí: —Si no enteneu aquesta paràbola, com podreu entendre totes les altres?

El sembrador sembra la paraula.

Els uns són els d’arran del camí, on és sembrada la paraula; quan l’han escoltada, tot seguit ve Satanàs i s’enduu la paraula sembrada en ells.

Els altres són els de la llavor sembrada en un terreny rocós; així que escolten la paraula, de seguida la reben amb alegria,

però no tenen arrels dintre d’ells, són inconstants: tan bon punt la paraula els porta tribulacions o persecucions, sucumbeixen tot seguit.

Els altres són els de la llavor sembrada enmig dels cards; aquests són els qui escolten la paraula,

però les preocupacions d’aquest món, la seducció de les riqueses i les altres cobejances els envaeixen i arriben a ofegar-la; per això no dona fruit.

Els darrers són els de la llavor sembrada en terra bona; aquests escolten la paraula, l’acullen i donen fruit: uns el trenta, uns altres el seixanta, uns altres el cent per u.

I els deia: —És que algú porta una llàntia per posar-la sota una mesura o sota el llit? No és per col·locar-la en el portallànties?

No hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que no s’hagi de conèixer.

Si algú té orelles per a escoltar, que escolti.

I els deia també: —Fixeu-vos en allò que escolteu. Amb la mesura amb què mesureu sereu mesurats, i encara hi afegiran.

Perquè al qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda.

Deia encara: —Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra:

tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com.

La terra, tota sola, dona fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues.

I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.

Deia també: —A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar?

És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra;

però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel poden fer niu a la seva ombra.

Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d’escoltar-la.

No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.

Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles: —Passem a l’altra riba.

Deixaren, doncs, la gent i se’l van endur en la mateixa barca on es trobava. L’acompanyaven altres barques.

Tot d’una es va aixecar un gran temporal de vent, i les onades es precipitaven dins la barca fins al punt que ja l’omplien.

Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen: —Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?

Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l’aigua: —Silenci! Calla! Llavors el vent va parar i arribà una gran bonança.

Jesús els digué: —Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?

Ells van sentir un gran temor i es deien l’un a l’altre: —Qui és aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?