Epíleg (22-24)
Retorn de les tribus de la Transjordània
Llavors Josuè va convocar els homes de les tribus de Rubèn i de Gad i de la meitat de la tribu de Manassès
i els digué: —Heu complert tot el que us havia manat Moisès, servent del Senyor, i m’heu obeït en tot el que jo us he manat.
Mai no heu abandonat els vostres germans durant tots aquests anys fins al dia d’avui; heu observat així el manament del Senyor, el vostre Déu.
Ara, el Senyor, el vostre Déu, ha fet que els vostres germans reposin en el seu territori, tal com ell els havia promès; vosaltres, doncs, us en podeu tornar a casa vostra, a la possessió que Moisès, servent del Senyor, us va donar a l’est del Jordà.
Us demano només que mireu de posar en pràctica els manaments i la llei que Moisès, servent del Senyor, us va donar: estimeu el Senyor, el vostre Déu, seguiu en tot els seus camins, compliu els seus manaments, sigueu-li fidels i adoreu-lo amb tot el cor i amb tota l’ànima.
Josuè els va beneir i s’acomiadà d’ells. Ells se’n tornaren a casa seva.
Moisès havia donat a la meitat de la tribu de Manassès un territori, a Basan, i Josuè havia assignat a l’altra meitat de la tribu un territori enmig dels seus germans, en el país que va des del Jordà fins al mar. Quan Josuè es va acomiadar dels qui se’n tornaven, els beneí
i els digué: —Ara, torneu-vos-en a casa i endueu-vos les riqueses: molts ramats, plata i or, bronze i ferro, i gran quantitat de vestits. Repartiu-vos aquest botí, pres a l’enemic, amb els altres germans de les vostres tribus.
Erecció d’un altar vora el Jordà
Els rubenites, els gadites i la meitat de la tribu de Manassès se’n van tornar a casa seva. Van deixar els israelites a Siló, al país de Canaan, i se n’anaren cap al país de Galaad, a la terra que Moisès els havia donat en possessió per ordre del Senyor.
Així que arribaren a la riba del Jordà, encara en territori cananeu, van aixecar al costat del riu un altar d’aspecte grandiós.
La notícia corregué entre els altres israelites: —Les tribus de Rubèn i de Gad i la meitat de la tribu de Manassès han aixecat un altar, tocant a la frontera del país de Canaan, a la riba del Jordà, al lloc per on els israelites travessen el riu.
En sentir això, els israelites van convocar a Siló tota la comunitat d’Israel, per anar a combatre contra aquelles tribus.
A més, van enviar Pinhàs, fill del sacerdot Eleazar, al país de Galaad per parlar a les tribus de Rubèn i de Gad i a la meitat de la tribu de Manassès.
L’acompanyaven deu dels principals del poble, un per cada tribu d’Israel; eren els caps dels llinatges dels clans d’Israel.
Anaren al país de Galaad a trobar les tribus de Rubèn i de Gad i la meitat de la tribu de Manassès, i els van dir:
—Això us diu tota la comunitat del Senyor: “Per què heu pecat contra el Déu d’Israel, apartant-vos avui del Senyor? Aixecant el vostre propi altar, vosaltres us rebel·leu contra el Senyor!
Que no en tenim prou amb el crim de Peor? Encara avui no n’estem purificats, malgrat el càstig que va caure sobre la comunitat del Senyor.
Avui vosaltres us heu apartat del Senyor. I si avui vosaltres us rebel·leu contra ell, demà ell s’indignarà contra tota la comunitat d’Israel.
Així, doncs, si creieu que el vostre territori no és prou pur, passeu al país de l’heretat del Senyor, allà on hi ha el seu tabernacle, i ocupeu una possessió entre nosaltres. Però, sobretot, no us rebel·leu contra el Senyor ni contra nosaltres, aixecant un altar rival de l’altar del Senyor, el nostre Déu.
Quan Acan, fill de Zèrah, va cometre un pecat greu reservant-se allò que estava consagrat a l’extermini, tota la comunitat d’Israel va sofrir la indignació de Déu. I Acan no va ser l’únic a morir pel seu crim!”
Els rubenites, els gadites i els de la meitat de la tribu de Manassès respongueren als caps dels clans d’Israel:
—El Senyor és el Déu dels déus; el Senyor és el Déu dels déus. Ell sap prou bé què volem i cal que Israel també ho sàpiga. Si volíem revoltar-nos o pecar contra el Senyor, que no ens perdoni.
Si hem aixecat un altar per apartar-nos del Senyor i per oferir-hi holocaustos, ofrenes i sacrificis de comunió, que el Senyor mateix ens en demani comptes.
Però, ben al contrari, nosaltres ho hem fet preocupats que el dia de demà els vostres fills poguessin dir als nostres: “Què hi teniu a veure, vosaltres, amb el Senyor, Déu d’Israel?
Gent de Rubèn i de Gad, és el Senyor mateix qui ha posat el Jordà com a frontera entre nosaltres i vosaltres; així, doncs, no teniu part en el Senyor.” D’aquesta manera els vostres fills farien que els nostres deixessin de venerar el Senyor.
Per això vam pensar de construir-nos aquest altar, no per oferir-hi holocaustos o altres sacrificis,
Sense referències creuades.
sinó perquè fos, per a vosaltres i nosaltres i per a les generacions futures, un testimoni del dret que tenim de donar culte al Senyor amb els nostres holocaustos, sacrificis i víctimes de comunió. Així els vostres fills, el dia de demà, no podran dir als nostres que no tenen part en el Senyor.
Vam pensar, doncs, que, si mai ens vinguessin a dir això, a nosaltres o als nostres descendents, els podríem respondre: “Fixeu-vos quina còpia de l’altar del Senyor van fer els nostres pares. No la feren pas per oferir-hi holocaustos o altres sacrificis, sinó perquè fos un testimoni entre nosaltres i vosaltres.”
Mai de la vida no volem rebel·lar-nos contra el Senyor ni avui ens volem apartar d’ell. No volem pas aixecar un altre altar per oferir-hi holocaustos, ofrenes o altres sacrificis, a part de l’altar del Senyor, el nostre Déu, que hi ha davant el seu tabernacle.
El sacerdot Pinhàs i els principals de la comunitat que l’acompanyaven, caps dels clans d’Israel, van trobar satisfactòria l’explicació dels rubenites, dels gadites i de la meitat de la tribu de Manassès.
Pinhàs, fill del sacerdot Eleazar, els digué: —Ara sabem que el Senyor és enmig nostre, perquè no heu comès contra el Senyor la infidelitat que pensàvem. No heu fet caure la mà del Senyor damunt d’Israel.
Llavors Pinhàs, fill del sacerdot Eleazar, i els principals del poble es van acomiadar dels rubenites i dels gadites. Van deixar el país de Galaad i se’n tornaren al país de Canaan a trobar els israelites, i els van informar de tot.
Els israelites van quedar satisfets i en donaren gràcies a Déu, i ja no van parlar més de fer la guerra contra les tribus de Rubèn i de Gad ni d’arrasar els seus territoris.
Els rubenites i els gadites anomenaren aquell altar «el Testimoni», perquè deien: —Aquest altar és testimoni entre nosaltres i vosaltres que el Senyor és l’únic Déu.